El magnesi no es ven mai pur: sempre està lligat a una altra molècula, i és aquest company qui determina alhora l’assimilació i la tolerància digestiva. Cada forma té les seves qualitats i els seus límits.

El bisglicinat, on el magnesi està quelat a dues molècules de glicina, ofereix la millor tolerància digestiva. El glicerofosfat destaca per la seva assimilabilitat. El citrat, més corrent, aporta un bon rendiment en magnesi element a un cost raonable.

Associar-los permet prendre el millor de cadascuna sense dependre dels defectes d’una de sola. És també el que evita l’efecte laxant que molta gent associa al magnesi — i que ve en realitat de formes barates com l’òxid o el clorur, absents aquí.

La xifra que cal mirar en una etiqueta de magnesi és sempre el «magnesi element», és a dir la quantitat de magnesi realment aportada, i no el pes total de la sal. Un producte que mostra «1.000 mg de citrat de magnesi» en lliura uns 160 mg d’element.

Aquí, una dosi d’un gram set aporta 240 mg de magnesi element, és a dir el 64 % de les aportacions de referència europees fixades a 375 mg. La resta se suposa que ve de l’alimentació, cosa que és el bon equilibri per a un complement.

Aquesta precisió compta perquè es calcula que gairebé tres quartes parts dels francesos no arriben a les aportacions aconsellades. Les fonts alimentàries principals són les verdures verdes, els fruits secs oleaginosos, la xocolata negra i les aigües minerals riques en magnesi.

El magnesi es beneficia de diverses al·legacions europees reconegudes, cosa que és rara i s’explica per l’abundància de dades disponibles.

Contribueix a reduir el cansament, a una funció muscular normal, a una síntesi proteica normal, al funcionament normal del sistema nerviós, a un metabolisme energètic normal i al manteniment d’una ossamenta normal.

Aquestes formulacions es mantenen voluntàriament sòbries, però cobreixen l’essencial d’allò per què la gent ve a buscar magnesi a la botiga: el cansament, les rampes i els períodes de tensió nerviosa.

La pregunta torna sovint. La pols té dos avantatges clars: la dosificació es regula finament amb la mesura, i no hi ha cap excipient — ni càpsula, ni antiaglomerant, res més que les tres sals de magnesi.

En canvi, demana un got d’aigua i un gest. Les càpsules es fiquen a la butxaca i es prenen a tot arreu, però imposen una dosificació fixa i contenen necessàriament un embolcall.

El gust d’aquesta pols és neutre i la dissolució instantània, cosa que aixeca l’objecció habitual. Tenim els dos formats a l’espai de venda del 12è districte i la tria es fa sobretot segons l’estil de vida.

Un darrer punt a favor de la pols: el cost per dosi. En no haver de fabricar i omplir una càpsula, el preu per gram de magnesi element és sensiblement més baix. En una suplementació seguida tot l’any, la diferència acaba comptant.

Una mesura i mitja, és a dir 1,7 g de pols, en un got gran d’aigua, preferiblement durant un àpat. La presa durant l’àpat millora la tolerància i l’absorció.

El moment del dia és lliure. Molts prefereixen el vespre, ja que el magnesi s’associa a la distensió muscular, però cap norma no ho imposa. El que compta més és la regularitat: el magnesi es reconstitueix al llarg de diverses setmanes, no pas en tres dies.

El pot de 51 g cobreix un mes de presa diària. La mesura hi va inclosa.

No existeix cap signe únic, i la determinació sanguínia és poc informativa: menys de l’1 % del magnesi de l’organisme circula per la sang, ja que la resta és als ossos i a les cèl·lules. Una taxa sanguínia normal no exclou, doncs, un dèficit tissular.

El que s’observa a la pràctica és un conjunt de senyals: cansament que no cedeix amb el repòs, rampes nocturnes, parpella que tremola, sensibilitat més gran al soroll, son menys reparador. Cap d’aquests signes no és específic, però la seva associació orienta.

Algunes situacions augmenten les necessitats o les pèrdues: estrès perllongat, que incrementa l’eliminació urinària, activitat esportiva intensa, consum regular de cafè o d’alcohol, i alguns tractaments diürètics. Sovint és aquí on la suplementació pren tot el seu sentit.

Nutripure va ser fundada el 2017 per Christophe Carrio, cinc vegades campió del món de karate artístic i titular d’un BTS de dietètica, amb el seu germà Florent, enginyer. L’empresa és a l’Alta Garona, prop de Tolosa, i fabrica a França.

En aquest magnesi, el posicionament es veu: cap excipient, tres formes anomenades, entre elles un bisglicinat quelat patentat ALBION®. Molts fabricants es limiten a escriure «magnesi» sense precisar la sal emprada, cosa que fa impossible qualsevol comparació.

És això el que ens va decidir a referenciar la marca a la nostra botiga del 12è districte de París, al costat de Dynveo, Novoma i Nutrimuscle.

Provoca un efecte laxant?

Les tres formes escollides aquí són de les més ben tolerades. L’efecte laxant està sobretot lligat a l’òxid i al clorur de magnesi, absents d’aquesta fórmula. La presa durant un àpat en redueix encara més el risc.

Se’n pot prendre tot l’any?

Sí. El magnesi és un mineral essencial les aportacions alimentàries del qual sovint són insuficients. Una suplementació contínua a dosi raonable no planteja cap dificultat en una persona amb els ronyons que funcionen normalment.

Quina diferència hi ha amb la versió en càpsules?

La versió en càpsules associa el bisglicinat amb taurina i vitamina B6. La pols aposta per tres formes de magnesi sense excipient. Són dos enfocaments diferents, no pas un de millor que l’altre.

Quantes dosis hi ha en un pot?

Trenta dosis d’1,7 g, és a dir un mes.