El mur del maratonià

El text de l’episodi

Benvinguts a Herba Barona, botiga de complements alimentaris a París. Cada episodi explica una història que coneixem malament, i us n'endureu una cosa per recordar. Avui, continuació de la nostra sèrie sobre les mitocòndries: l'esport. I una història que tots els corredors coneixen.

El quilòmetre trenta

Tots els maratonians el coneixen. Arriba cap al quilòmetre trenta. L'anomenen «el mur».

Un corredor que anava bé, gambada regular, cap clar, i de cop, en uns quants centenars de metres, les cames es transformen en formigó, el cervell s'emboira, cada pas esdevé una negociació. No és cansament ordinari. És una avaria. Una avaria de combustible.

I per entendre què passa, cal baixar dins el múscul, fins a les centrals energètiques de la cèl·lula: les mitocòndries.

Dos combustibles

Un múscul que treballa és un consumidor d'ATP, la moneda energètica del cos. Quan moveu el braç, gasteu milers de milions de molècules d'ATP. I l'ATP no s'emmagatzema: cal fabricar-lo contínuament, en el moment mateix en què es gasta. Són les mitocòndries les que se n'encarreguen, amb dos combustibles principals: el sucre, ràpid però limitat — i el greix, reserva immensa, però més lent de cremar.

El mur del maratonià és el moment en què les reserves de sucre s'esgoten i el cos ha de passar al greix. En el corredor mal preparat, el canvi es fa malament. En el corredor entrenat, es fa amb suavitat. La diferència entre tots dos? En bona part… el nombre i la qualitat de les seves mitocòndries.

La biogènesi mitocondrial

Perquè és això, el secret més ben guardat de la resistència: l'entrenament no només enforteix els músculs. Empeny les vostres cèl·lules musculars a construir noves mitocòndries. El fenomen té un nom magnífic: la biogènesi mitocondrial. Literalment, el naixement de noves centrals. Cada sortida una mica llarga, cada sessió en què aneu lleugerament ofegats però sou capaços d'aguantar, envia el mateix missatge als vostres músculs: «Falten centrals. Construïu.» I el múscul obeeix. Un atleta de resistència pot tenir, a les mateixes fibres musculars, una densitat de mitocòndries molt superior a la d'una persona sedentària.

És per això que un principiant pateix allà on un habitual es passeja. No és una qüestió de voluntat. L'un circula amb una central de poble, l'altre amb un parc nacional de producció.

En tots dos sentits

I el contrari també és cert. La inactivitat fa fondre aquest parc. Unes quantes setmanes d'aturada completa, i les centrals es desmunten — el cos no guarda allò que no serveix. La bona notícia és que la porta s'obre en tots dos sentits, a qualsevol edat: la marxa ràpida, la bicicleta, la natació, pujar escales… tot allò que ofega una mica, regularment, torna a engegar l'obra.

En el fons, l'esport de resistència potser és l'única activitat humana on es construeix, literalment, energia per a més endavant.

El mur del quilòmetre trenta, ell, no s'ha mogut. Però com més gran és el vostre parc de centrals… més enrere recula el mur.

Aquest ha estat un episodi del podcast Herba Barona, enregistrat a París. Fins aviat.