La foto de fa vint anys

El text de l’episodi

Benvinguts a Herba Barona, botiga de complements alimentaris a París. Cada episodi explica una història que coneixem malament, i us n'endureu una cosa per recordar. Avui, la nostra sèrie sobre les mitocòndries continua amb el tema que ningú no vol mirar de cara: el temps que passa.

L'experiència del mirall

Feu l'experiència. Traieu una foto vostra de fa vint anys. Mireu-la. Després mireu-vos al mirall.

Què ha canviat, exactament? La pell, una mica. Els trets, una mica. Res d'espectacular d'un any per l'altre — i tanmateix, sumat tot plegat, alguna cosa ha passat. Aquesta cosa té un nom que coneixeu bé, però no allà on l'espereu: el rovell.

El rovell

Sí, el rovell. La mateixa química que rosega una carrosseria rosega, molt lentament, una cèl·lula. El culpable és el mateix: l'oxigen. El necessitem per viure, però és un company brutal — arrenca electrons a tot el que troba. Quan s'embala, produeix el que anomenem radicals lliures: molècules inestables que malmeten tot el que troben al seu pas, incloses les nostres precioses receptes genètiques. Uns investigadors, d'altra banda, van fer l'experiment: uns ratolins criats en un aire enriquit amb oxigen envelleixen clarament més de pressa. Massa foc a la llar de foc, i és la casa la que crema.

Doncs bé, on es juga l'essencial d'aquesta química del foc? A les mitocòndries, les centrals energètiques de les nostres cèl·lules. És allà on l'oxigen és utilitzat, domat, transformat en energia. Una mitocòndria jove i en forma és un foc ben dominat: molta energia, molt poques espurnes. Una mitocòndria cansada és el contrari: menys energia… i més espurnes. Més radicals lliures. Més rovell.

Tots els camins porten a les mitocòndries

I és aquí on la ciència de l'envelliment ha fet un descobriment fascinant. Un article científic el va resumir amb un títol que s'ha fet cèlebre: «Envelliment: tots els camins porten a les mitocòndries.» Sigui quina sigui la teoria que s'estiri — el desgast dels gens, la inflamació, l'acumulació de residus —, quan es remunta el fil, sempre s'hi torna a caure.

La mitofàgia

Però el cos no s'ha quedat sense defensa. Ha inventat un sistema d'una elegància boja: la mitofàgia. Literalment, «menjar-se les mitocòndries». Regularment, la cèl·lula inspecciona el seu parc de centrals, detecta les més cansades — les que escupen més espurnes que energia —, les desmunta, en recicla les peces i en construeix de noves. Una inspecció tècnica permanent, amb desballestament i fàbrica integrats.

Què manté el triatge

Envellir bé, en el fons, seria sobretot això: mantenir aquest triatge actiu. I el que el manté no té res de misteriós — fins i tot és d'una banalitat desarmant. L'activitat física regular, que estimula la renovació. La son, alineada amb el dia i la nit, com abans de les pantalles. Un plat de productes crus, no processats, amb colors de debò a dins. I el mínim possible del que embruta: tabac, excessos, contaminants quan es poden evitar.

Hipòcrates, fa 2.400 anys, ja recomanava tot això sense haver vist mai cap mitocòndria.

La foto de fa vint anys no tornarà. Però la de d'aquí a vint anys encara no s'ha fet.

Aquest ha estat un episodi del podcast Herba Barona, enregistrat a París. Fins aviat.