El bacteri que el vostre cos no ha digerit mai

El text de l’episodi

Benvinguts a Herba Barona, botiga de complements alimentaris a París. Cada episodi explica una història que coneixem malament, i us n'endureu una cosa per recordar. Avui obrim una sèrie sobre les mitocòndries — i comença amb una història molt, molt vella.

Una història molt vella

Fa aproximadament mil tres-cents milions d'anys, una cèl·lula es va empassar un bacteri. I va passar una cosa inhabitual: no el va digerir.

El bacteri s'hi va quedar. S'hi va instal·lar. I va fer un pacte amb la seva cèl·lula d'acollida, un pacte que encara avui es manté, en aquest segon precís, a cadascuna de les vostres cèl·lules: «Tu m'allotges, tu m'alimentes. A canvi, jo et proporciono l'energia.»

Unes xifres que fan venir vertigen

Aquest bacteri, avui l'anomenem la mitocòndria. I si no n'heu sentit a parlar mai, agafeu-vos fort, perquè les xifres fan venir vertigen. En teniu milers a gairebé cadascuna de les vostres cèl·lules. Totes juntes representen aproximadament el deu per cent del vostre pes. Per a una persona de 70 quilos, això fan 7 quilos. Set quilos d'antics bacteris, que porteu a sobre en aquest mateix moment.

La seva feina? Fabricar una petita molècula que es diu ATP. L'ATP és la moneda energètica del món viu. Cada batec de cor, cada pensament, cada parpelleig es paga en ATP. I el vostre cos en fabrica — agafeu-vos fort — l'equivalent de quaranta a cinquanta quilos al dia. Gairebé el vostre propi pes, fabricat, gastat i tornat a fabricar cada dia. Sense estoc. Flux tens permanent.

Domar l'oxigen

Per aconseguir-ho, la mitocòndria ha assolit una proesa: domar l'oxigen. Perquè l'oxigen, d'origen, és un gas agressiu. Arrenca electrons a tot el que toca — és exactament el que fa rovellar el ferro. La mitocòndria, en canvi, ha inventat una mena de cascada amb molinets: l'energia dels aliments baixa esglaó a esglaó, cada molí en recupera una mica, i ben avall, l'oxigen apaivagat se'n va convertit en simple molècula d'aigua. Resultat: a partir del mateix sucre, la mitocòndria extreu desenes de vegades més energia que una cèl·lula que treballés sense ella. És com si el vostre cotxe passés de nou litres als cent… a mig litre.

Els òrgans que més consumeixen n'estan farcits. El vostre cervell, dos per cent del vostre pes, crema una cinquena part de l'oxigen que respireu. I el vostre cor? Prop del quaranta per cent del seu pes són mitocòndries. El tam-tam de la vida funciona gairebé a mitges amb aquests antics bacteris.

Una herència materna

I heus aquí el detall que més m'agrada. Aquestes mitocòndries, només les teniu d'una sola persona: la vostra mare. L'espermatozoide pràcticament no en transmet cap; l'òvul, en canvi, n'està ple. Les centrals energètiques que us fan viure aquest vespre són les descendents directes de les de la vostra mare, de la vostra àvia, i així successivament, de mare a filla, al llarg de milers de generacions.

Així que la propera vegada que noteu que l'energia torna després d'una bona nit, d'una autèntica caminada a l'aire lliure, d'un àpat senzill i no processat — penseu en elles. Milers de milions de milions de petites llogateres, instal·lades des de fa mil milions d'anys, que no us han deixat mai.

No sou només vosaltres. Sou un pis compartit. I data d'abans dels dinosaures.

Aquest ha estat un episodi del podcast Herba Barona, enregistrat a París. Fins aviat.