Inici › Podcast › Magnesi: la sal d'una font anglesa
Magnesi: la sal d'una font anglesa

El text de l'episodi
Estiu del 1618. Una sequera ensorra el sud d'Anglaterra. A una vintena de quilòmetres de Londres, a la landa d'Epsom, un vaquer anomenat Henry Wicker busca desesperadament aigua per al seu bestiar. Finalment troba una bassa. Hi porta el ramat. I aleshores passa una cosa estranya: les vaques assedegades es neguen a beure.
Una aigua amarga
Això és, si més no, el que explica la tradició local. Henry Wicker, intrigat, tasta ell mateix l'aigua. És amarga. Francament amarga. I té, sobre els qui en beuen, un efecte tan ràpid com inesperat: relaxa els intestins. Un potent laxant natural, que brolla d'un forat a la landa.

Al segle XVII, no cal res més per fer fortuna. La notícia s'escampa. Els londinencs vénen a beure l'aigua d'Epsom, i després se l'enduen en ampolles. El petit poble esdevé una ciutat balneària de moda, amb els seus passejants, les seves fondes, els seus entreteniments. A mitjan segle, es parla de les aigües d'Epsom fins i tot al continent.
De la sal al metall
El 1695, un metge i botànic anglès, Nehemiah Grew, s'interessa de més a prop per la font. Fa evaporar l'aigua, i en recull petits cristalls blancs. Els descriu, els anomena, i les sals d'Epsom entren oficialment a les farmàcies. Un apotecari local afirma que ja les fabricava des de feia anys: les disputes comercials comencen d'immediat. Una sal que es ven bé sempre té diversos pares.

Però una pregunta continua sense resposta: què hi ha en aquesta sal? Ningú no ho sap. Cal esperar fins al 1755. A Edimburg, el químic Joseph Black estudia una pols blanca que s'anomena «magnèsia blanca». Mostra que no té res a veure amb la calç, amb la qual se la confonia. És una substància a part entera. El seu nom ve de Magnèsia, una regió de Grècia coneguda des de l'Antiguitat pels seus minerals.
Després, el 1808, a Londres, Humphry Davy fa passar un corrent elèctric per aquesta magnèsia i aconsegueix extreure'n un metall. En diu primer «magnium». El nom evolucionarà: serà el magnesi. El misteri d'Epsom queda per fi resolt. L'aigua de la bassa estava carregada de sulfat de magnesi. Les vaques havien fet bé de fer ganyotes.
Des de llavors, les sals d'Epsom no han abandonat mai els armaris. Avui se'n troben sobretot a l'aigua del bany, amb la seva reputació centenària.
Un mineral, diverses formes
El magnesi, per la seva banda, s'ha convertit en un mineral estrella. Participa en centenars de reaccions a l'organisme. Contribueix a reduir el cansament, al funcionament normal del sistema nerviós i a una funció muscular normal. El vostre cos no el fabrica: el troba a l'alimentació, els fruits secs, les verdures de fulla verda, els cereals integrals.
I és aquí on la història d'Epsom esdevé útil. En una etiqueta de magnesi, la paraula «magnesi» no n'hi ha prou. Sempre va associada a una altra cosa: sulfat, citrat, bisglicinat, malat. Cada forma té el seu perfil, sobretot pel que fa al confort digestiu. El sulfat d'Epsom, ja ho heu entès, és conegut des de fa quatre segles pel seu efecte sobre el trànsit.
A Herba Barona, a París, quan llegim una etiqueta de magnesi amb vosaltres, la primera línia que mirem és la forma. Un costum que ens ve, d'una certa manera, d'una vaca anglesa.
Quatre segles després, hem donat a aquest mineral noms erudits, fórmules químiques, càpsules i comprimits. Però tot va començar amb un refús. El d'un ramat assedegat davant una bassa amarga. En matèria d'etiqueta, les vaques d'Epsom simplement havien llegit la primera línia abans que ningú.