Inici › Podcast › La pastanaga dels pilots anglesos
La pastanaga dels pilots anglesos

El text de l'episodi
Tardor del 1940. Londres viu sota el Blitz. Cada nit, els bombarders alemanys travessen el Canal de la Mànega, protegits per la foscor. Per a un pilot de caça, trobar-los a les fosques és buscar una agulla en un paller. Sense lluna. I tanmateix, un jove pilot de la Royal Air Force comença a abatre'ls, l'un darrere l'altre, en plena nit.
Els diaris s'apoderen de la seva història. Es diu John Cunningham, i li troben un sobrenom: «Cat's Eyes», els ulls de gat. El seu secret, expliquen al públic? Menja moltíssimes pastanagues. Els seus ulls, diuen, s'haurien tornat capaços de travessar la nit.
El radar al nas de l'avió
La veritat és en un altre lloc. És cargolada al nas del seu avió. Des de fa poc, alguns caces britànics duen un aparell ultrasecret: un radar d'intercepció aerotransportat. La nit del 19 al 20 de novembre del 1940, guiats per aquest radar i pel seu operador, Cunningham i la seva tripulació abaten un bombarder Junkers 88. És una de les primeres victòries obtingudes gràcies a un radar de bord.

Aquest radar cal amagar-lo a qualsevol preu. Així que s'explica una altra cosa. Ulls de gat. Pastanagues. El mateix Cunningham dirà més tard que el sobrenom venia del ministeri de l'Aire, precisament per encobrir el radar. I afegirà, amb un humor molt britànic, que tot hauria estat més senzill si les pastanagues haguessin funcionat de debò.
Els alemanys s'ho van creure? És la part més fràgil de la llegenda. Els historiadors que han estudiat el tema no han trobat cap prova que caiguessin a la trampa. També ells sabien fabricar radars. Però la història tenia un altre públic, molt més receptiu.
Doctor Pastanaga
Perquè el 1940, la Gran Bretanya viu sota racionament. El sucre, la mantega, la carn escassegen. Les pastanagues, en canvi, abunden. El ministeri d'Alimentació, dirigit per Lord Woolton, vol que se'n mengin més. Cartells, receptes, i fins i tot un personatge somrient, «Doctor Pastanaga». I un argument irrefutable per a una població submergida cada vespre en el toc de queda: les pastanagues us ajuden a veure-hi a la foscor.

El mite és, doncs, doble. Una tapadora militar, d'una banda. Una campanya alimentària, de l'altra. I el conjunt va funcionar tan bé que va sobreviure a la guerra, al secret aixecat sobre el radar, i a més de vuitanta anys de desmentiments.
Què hi ha de cert
Aleshores, què hi ha de cert? La pastanaga deu el seu color al beta-carotè, un pigment taronja que el cos transforma en vitamina A segons les seves necessitats. I la vitamina A contribueix al manteniment d'una visió normal. Al fons de l'ull, la retina utilitza un pigment que en depèn, el que ens permet veure-hi quan baixa la llum. Se sap, d'altra banda, des de fa temps que una manca de vitamina A pot provocar una mala visió nocturna.
Però heus aquí el matís que la propaganda va oblidar acuradament. Si les vostres aportacions ja són suficients, menjar més pastanagues no us donarà ulls de gat. El cos converteix el que necessita, no pas més. Ningú no s'ha convertit mai en pilot de nit gràcies a una amanida de pastanaga ratllada.
A Herba Barona, a París, trobareu el beta-carotè en moltes etiquetes. Ens agrada recordar-ne el veritable paper: una reserva de vitamina A, no pas uns prismàtics de visió nocturna.
El radar fa temps que va sortir del secret. Té els seus museus, els seus llibres, els seus aniversaris. La pastanaga, en canvi, conserva encara la reputació d'ulleres de nit. Prova que una bona mentida sovint sobreviu molt millor que la veritat que havia de portar amagada.