Inici › Podcast › L'arròs blanc que feia emmalaltir
L'arròs blanc que feia emmalaltir

El text de l'episodi
Finals del segle XIX, a l'illa de Java, en allò que llavors s'anomenava les Índies Orientals Neerlandeses. A les casernes, als hospitals, a les presons, hi ha homes que es desplomen. Les cames se'ls adormen, i després es neguen a sostenir-los. El cor s'accelera. Els metges coneixen aquest mal des de fa temps. Porta un nom estrany: el beri-beri.
Es diu que la paraula vindria d'una llengua del sud d'Àsia i voldria dir «no puc, no puc». L'origen és discutit. Però expressa molt bé la desesperació dels qui el patien.
Batàvia, a la recerca d'un microbi
El 1886, els Països Baixos envien una missió mèdica a Java. Entre els seus membres, un jove metge militar, Christiaan Eijkman. Som a l'època de Pasteur: cada malaltia ha de tenir el seu microbi. Eijkman es queda allà per dirigir un petit laboratori a Batàvia, l'actual Jakarta. La seva missió: trobar el germen del beri-beri.
Per als seus experiments, cria gallines. I cap al 1890, cop d'efecte: les gallines cauen malaltes. Trontollen, perden l'equilibri, presenten una paràlisi que s'assembla molt al beri-beri. Per a un caçador de microbis, és una sort. Potser per fi té el seu germen.
La investigació porta a la cuina
Però uns mesos després, sense que ningú hagi fet res, les gallines es restableixen. Totes. Eijkman investiga, i la investigació el porta… a la cuina. Durant mesos, les seves gallines havien estat alimentades amb les restes d'arròs cuit de l'hospital militar. Arròs blanc, polit, desproveït de la seva pellofa. Després un nou cuiner es va negar a deixar que l'arròs de l'exèrcit alimentés gallines «civils». Els van donar arròs sense polir, encara embolcallat de la seva pel·lícula. I es van restablir.

Eijkman ho verifica. Arròs blanc: les gallines cauen malaltes. Arròs integral: es restableixen. La prova és aquí, davant els seus ulls. Tanmateix, en treu primer la conclusió equivocada. S'imagina que l'arròs blanc conté un verí, i que la pellofa guarda l'antídot.
És el seu successor, Gerrit Grijns, qui capgira la perspectiva el 1901. L'arròs blanc no aporta res de dolent. Li manca una cosa indispensable. La idea avui sembla senzilla. Aleshores, era revolucionària: es pot caure malalt no pas pel que es menja, sinó pel que falta al plat.
La paraula «vitamina»
El 1912, a Londres, un bioquímic d'origen polonès, Casimir Funk, intenta aïllar aquesta substància misteriosa a partir del segó d'arròs. Proposa una paraula per designar aquests factors vitals: «vitamina», per a «amina de la vida». La paraula farà la volta al món. El 1929, Eijkman rep el premi Nobel de medicina. I el 1936, el nord-americà Robert Williams aconsegueix sintetitzar la substància: la tiamina, la nostra vitamina B1.

Heus aquí la paradoxa d'aquesta història. El progrés havia inventat màquines per polir l'arròs, per fer-lo blanc, brillant, més durador. I el que llençaven, aquesta fina pellofa marró, contenia precisament l'essencial. El primer «complement» de la història va ser el rebuig de l'arròs.
Avui, la tiamina és coneguda per contribuir a un metabolisme energètic normal, al funcionament normal del sistema nerviós i a una funció cardíaca normal. Se'n troba als cereals integrals, les lleguminoses, la carn de porc. A Herba Barona, a París, la trobem en moltes etiquetes, sovint en companyia de les seves germanes del grup B.
L'arròs blanc era perfecte. Blanc, brillant, i gairebé buit. Van caldre unes gallines i un cuiner tossut per recordar una veritat ben simple: el més valuós de vegades s'amaga en el que traiem.