Inici › Podcast › El sol en una ampolla
El sol en una ampolla

El text de l'episodi
Londres, a principis del segle XX. El fum del carbó ennegreix les façanes, el cel es manté gris setmanes senceres, i als carrerons estrets dels barris obrers, el sol amb prou feines toca el paviment. Mireu els nens que hi juguen. Molts tenen les cames arquejades. L'esquena encorbada. Els canells gruixuts. A tota Europa, hi ha un nom per a això: la malaltia anglesa.
Tres segles d'enigma
El seu nom científic és el raquitisme. Els ossos del nen es mantenen tous i es deformen sota el seu propi pes. La malaltia no és pas nova: el 1645, un estudiant de medicina anglès, Daniel Whistler, ja li dedica la tesi, sobre «una malaltia dels infants anglesos que el poble anomena rickets». Durant gairebé tres segles, ningú no entén d'on ve.
Un primer indici arriba el 1890. Un metge missioner britànic, Theobald Palm, fa una observació inquietant. Als països pobres però assolellats, el raquitisme és rar. A les ciutats industrials britàniques, enfumades, és arreu. La seva conclusió cap en una paraula: el sol. Gairebé ningú no l'escolta.
El sol contra el plat
Caldrà esperar la fi de la Primera Guerra Mundial. El 1919, a Berlín, un pediatre, Kurt Huldschinsky, instal·la nens raquítics sota una làmpada de vapor de mercuri, que emet ultraviolats. A les radiografies, setmana rere setmana, els ossos es tornen a calcificar. La llum, ella sola, fa el que res més no feia.

El mateix any, a la Gran Bretanya, Edward Mellanby du a terme un experiment molt diferent. Té gossos tancats a l'interior, alimentats sobretot amb civada. Es tornen raquítics. Els dona oli de fetge de bacallà, aquest vell remei de lletja olor: el raquitisme no s'instal·la. Per a ell és clar, la clau és al plat. I pensa en la vitamina A, ja coneguda.
Així doncs, dos bàndols front a front. D'una banda, els del sol. De l'altra, els de l'alimentació. Tots dos tenen proves. I cap dels dos no entén les proves de l'altre.
El 1922, als Estats Units, Elmer McCollum resol una part del debat. Destrueix la vitamina A que conté l'oli de fetge de bacallà. L'oli conserva, tanmateix, tot el seu efecte contra el raquitisme. Hi ha, doncs, alguna cosa més a dins. Una quarta vitamina. L'anomenen, ben simplement, vitamina D.
Els dos bàndols tenien raó
Després, el 1924, dos laboratoris nord-americans, el de Harry Steenbock i el d'Alfred Hess, mostren que exposant els aliments als ultraviolats, se'ls dona aquest mateix poder. El trencaclosques s'acaba d'encaixar. Els dos bàndols tenien raó. Sota el sol, la pell fabrica la vitamina D. I el fetge de bacallà, ell, l'emmagatzema. L'oli era literalment sol en una ampolla.

A Londres, passen a la pràctica. A mitjan anys 1920 s'obren clíniques de «llum artificial». Nens amb pantalons curts, amb petites ulleres negres al nas, s'asseuen en rotllana al voltant de grosses làmpades d'arc de carboni, tres sessions per setmana. El sol amb recepta, distribuït per infermeres.
Avui, la vitamina D conserva el mateix doble origen: la pell sota el sol, i alguns aliments, com els peixos grassos. Contribueix al manteniment d'uns ossos normals i a l'absorció normal del calci. I sota un cel parisenc, una bona part de l'any, el sol és massa baix perquè la pell en fabriqui gaire. A la nostra botiga de París, quan la presentem, ens agrada explicar d'on ve: d'un cel gris de Londres i d'una làmpada d'arc.
El sol en una ampolla no és una fórmula de publicista. És el que uns metges van buscar durant gairebé tres segles: tancar un raig de llum en una cullera.