Inici › Podcast › Els mariners, la llimona i els 42 anys de retard
Els mariners, la llimona i els 42 anys de retard

El text de l'episodi
El 1740, una esquadra britànica surt d'Anglaterra per fer la volta al món. Gairebé dos mil homes a bord. Quan el comodor George Anson torna, gairebé quatre anys més tard, més de la meitat dels seus mariners són morts. No pas sota els projectils enemics. La gran majoria va ser emportada per un mal que tots els mariners temen: l'escorbut.
L'escorbut és el malson de les llargues travessies. Després d'unes quantes setmanes sense fruites ni verdures fresques, s'instal·la el cansament. Les genives s'inflen i sagnen. Les dents es mouen. Velles cicatrius, tancades des de feia anys, es tornen a obrir. Durant segles, aquest mal fa estralls a totes les marines del món.
L'experiment del Salisbury
El 20 de maig del 1747, a bord del vaixell HMS Salisbury, un cirurgià de marina escocès, James Lind, prova una cosa nova. Tria dotze mariners afectats d'escorbut, tan semblants com és possible. Mateixa llitera, mateix menjar bàsic. I els reparteix en sis parelles, amb sis remeis diferents.

Una parella rep sidra. Una altra, un elixir a base d'àcid sulfúric. La tercera, vinagre. La quarta, aigua de mar. La cinquena, una pasta d'espècies. I l'última, dues taronges i una llimona al dia.
El resultat és espectacular. Al cap de sis dies tot just, un dels dos menjadors de cítrics és declarat apte per al servei. L'altre es recupera tan bé que se li encarrega vetllar els altres malalts. I encara: les fruites van mancar al cap de sis dies. És un dels primers experiments comparatius de la història de la medicina.
Una prova que dorm
El 1753, Lind publica el seu gran Tractat de l'escorbut. I aleshores? Gairebé no passa res. Durant dècades, la marina continua perdent homes. Com ha pogut una prova tan clara dormir tant de temps?
Primer, el mateix Lind no és clar. Al seu tractat, els cítrics es perden entre altres pistes: l'aire humit, la mala digestió, la manca d'exercici. Proposa també conservar el suc concentrant-lo llargament al foc. Avui se sap que la vitamina C suporta malament la calor i l'aire.
Després, la competència és dura. Altres remeis tenen els seus partidaris: la xucrut, el most de malt, el vinagre. Les llimones costen cares i es fan malbé de pressa. I sobretot, ningú no sap per què funcionen. Les vitamines no es descobriran fins més d'un segle després. Sense explicació, una bona idea s'assembla a una superstició entre moltes altres.
Quaranta-dos anys més tard
Cal un home obstinat: Gilbert Blane, metge de la flota. Empeny, argumenta, insisteix. El 1795, un any després de la mort de Lind, l'Almirallat ordena per fi una ració diària de suc de llimona als seus vaixells. Quaranta-dos anys després de la publicació del tractat. Quaranta-vuit després de l'experiment del Salisbury. En pocs anys, l'escorbut esdevé rar a la Royal Navy.
La història té fins i tot un epíleg irònic. Més tard, la marina substitueix les llimones de la Mediterrània per llimes verdes de les Antilles, menys riques en vitamina C. L'escorbut reapareix en algunes expedicions. D'aquí ve el sobrenom dels mariners anglesos: els «limeys».

Caldrà esperar fins al 1932 perquè la vitamina C sigui per fi identificada. Avui se sap que contribueix al funcionament normal del sistema immunitari i a la formació normal de col·lagen. A Herba Barona, a París, la trobem en moltes etiquetes, ben lluny de les bodegues humides del segle XVIII.
Quaranta-dos anys. El temps que cal, de vegades, entre una prova i un costum. La història de la llimona no és la d'un descobriment. És la d'una evidència que va costar mig segle de creure.