Inici › Podcast › L'alga que creix en llacs de sosa
L'alga que creix en llacs de sosa

El text de l'episodi
Imagineu un llac l'aigua del qual no es pot beure. És tan carregada de sal de sosa que pica la pell. Ni peixos, gairebé ni plantes. I tanmateix, a la superfície, una escuma d'un verd profund, gairebé blau. Unes dones avancen dins l'aigua amb gerres i paners. Vénen a collir.
Els uadis del Kanem
Sou al Txad, a l'est del llac Txad, a la regió del Kanem. Allà, entre les dunes, s'amaguen petites extensions d'aigua que s'anomenen uadis. La seva aigua està saturada de natró, una sal natural que es recull a la regió des de fa segles. Un medi hostil per a gairebé tot el que és viu. Tret d'ella: un organisme minúscul en forma d'espiral, que els biòlegs classifiquen entre els cianobacteris i que tothom anomena alga. L'espirulina.
Durant l'estació de les pluges, de juny a setembre, prolifera. I són les dones kanembu les qui, des de fa generacions, s'ocupen de la collita. Esperen que el vent empenyi l'escuma verda cap a la riba. La treuen amb un recipient, l'aboquen a través d'un teixit o d'un paner tancat, i recuperen un puré espès, d'un verd gairebé negre.

Arriba aleshores el gest més sorprenent. Aquest puré, l'estenen al sol, sobre la sorra calenta, en una capa fina. Prou uns quants minuts perquè comenci a quallar. Es talla en quadradets, i s'acaba la dessecació sobre estores, al poble. El resultat té un nom: el dihé. Galetes verdes, venudes als mercats, esmicolades a les salses.
1940, després 1964
Durant molt de temps, la resta del món no en sap res. El 1940, un botànic francès, Dangeard, assenyala que en un mercat del Kanem es venen estranyes plaques d'algues seques. Gairebé ningú no hi fa cas. Cal esperar fins al 1964: un botànic belga, Jean Léonard, travessa la regió amb una expedició, i observa les dones en plena feina, les seves xarxes, les seves galetes. Aquesta vegada, Europa descobreix, bocabadada, el que les dones kanembu sabien des de sempre.
I l'espirulina comença un altre viatge. Només necessita tres coses: una aigua alcalina, calor i llum. Es descobreix que es pot recrear el seu llac, en miniatura, en basses.
Basses al sud de França
A França, l'aventura comença al Sud. El 1997, a l'Hérault, s'enceta una primera granja artesanal. N'hi segueixen d'altres, sobretot al Var, sovint sota antics hivernacles de flors reconvertits. El 2005, s'obre a Hyères una formació per esdevenir espirulinier. El 2009, una trentena de productors funden la seva federació. Avui, hi ha granges d'espirulina arreu de França.

El gest, en canvi, no ha canviat tant. L'espirulinier remena les seves basses, vigila el color de l'aigua, cull filtrant a través d'una tela fina. Premsa la pasta, i després la fa assecar, sovint en brins petits, com espaguetis verds. Entre la dona kanembu inclinada sobre el seu uadi i el pagès del Sud inclinat sobre la seva bassa, hi ha milers de quilòmetres. I la mateixa tela que filtra la mateixa aigua verda.
D'una bassa de sosa al cor del Sahel fins al prestatge de la nostra botiga a París, és un dels viatges més bonics del món vegetal. Un organisme nascut en una aigua on gairebé res no viu, i convertit en un aliment que es transporta arreu del món.
Així doncs, la propera vegada que vegeu un sobre d'espirulina, penseu en els uadis del Kanem. I en aquelles dones que, molt abans dels laboratoris, havien entès que un llac impotable podia alimentar un poble.