Inici › Podcast › La resina que traspua dels penya-segats
La resina que traspua dels penya-segats

El text de l'episodi
Imagineu una paret de roca negra, en algun lloc per sobre dels núvols. Fa calor, per una vegada. El sol d'estiu pica sobre la pedra. I en una esquerda, a poc a poc, alguna cosa comença a rajar. Ni aigua, ni saba. Una matèria fosca, lluent, espessa com el quitrà. La muntanya sua.
Una llàgrima negra de mil noms
Sou a l'Himàlaia, o a casa dels seus veïns: el Karakoram, el Pamir, l'Altai. I aquesta llàgrima negra, els pobles d'aquestes muntanyes li han donat desenes de noms. En sànscrit se'n diu «shilajit»: literalment, el que venç la roca. Més al nord, a l'Àsia central i a Rússia, se'n diu «mumiyo». Els mongols, per la seva banda, parlen d'oli de les muntanyes.
D'on ve? Fins i tot els científics encara dubten. La hipòtesi més estesa: plantes i molses, atrapades a les falles, que s'haurien descompost durant segles, atapeïdes, premsades, transformades per la pedra mateixa. El que veieu rajar una tarda d'estiu potser va començar a formar-se molt abans que la vostra besàvia.
I com es va descobrir? Aquí entrem en la llegenda. S'explica que uns micos, a les altures, anaven a llepar aquesta resina a les roques, i que uns pastors, encuriosits, els van imitar. Ningú no ho pot demostrar. Però la història circula fa tant de temps que forma part del viatge.
Una collita a la vora del penya-segat
El que és segur és que la collita no té res d'una passejada. La resina només surt a l'estació bona, quan la calor l'estova. Cal pujar, de vegades molt amunt, localitzar les colades negres a les parets, i després desprendre-les a mà, amb ganivet o amb cisell, sense arrencar-hi massa pedra. Una finestra de poques setmanes l'any. La resta del temps, la muntanya guarda el seu secret sota la neu.

Els textos antics del món indi la classifiquen entre els rasayana, aquests preparats que l'ayurveda associava a la longevitat. I grans erudits de llengua persa i àrab, com Avicenna o al-Biruni, ja la mencionen als seus escrits. Un producte de muntanya, doncs, però que viatja des de fa mil anys pels llibres.
Aigua, un drap i sol
Però vet aquí: el que baixa del penya-segat és brut. Resina barrejada amb terra, sorra, estelles de roca, restes de plantes. Impossible fer-ne servir tal qual. Així comença la segona part del viatge, la més pacient: la purificació.

El gest tradicional és d'una simplicitat desarmant. Es submergeixen els blocs a l'aigua. La resina es dissol, i la pedra, en canvi, es queda al fons. Es filtra a través d'un drap, es deixa reposar, es torna a filtrar. Després es deixa que l'aigua s'evapori suaument, al sol, fins que només queda una pasta negra, densa, lluent. Dies, de vegades setmanes. Avui, els fabricants seriosos hi afegeixen una etapa que els antics no tenien: l'anàlisi de laboratori, per comprovar que res d'indesitjable no ha viatjat amb la resina.
Penseu en el camí recorregut. Una matèria que ha trigat segles a formar-se en una falla. Un grapat de setmanes l'any per collir-la. Dies d'aigua i de sol per purificar-la. Després camins de muntanya, ports, avions, fins al prestatge de la nostra botiga a París, on cap en un petit pot.
La propera vegada que vegeu aquest pot de resina negra, recordeu d'on ve. No d'una fàbrica. D'un penya-segat que, un dia d'estiu, es va posar a traspuar.