El dia que la vitamina C va estar a punt d'anomenar-se «ignose»

El text de l'episodi

Imagineu-vos-ho. Acabeu de descobrir una molècula que tota la humanitat necessita. Cal posar-li nom. Hi penseu, durant molt de temps. I proposeu, ben seriosament: «ignose». Aquesta és la història veritable del dia que la vitamina C va estar a punt de dur el nom més honest de tota la química.

Cambridge, un nom refusat

Finals dels anys 1920, a Cambridge, a Anglaterra. Un investigador hongarès, Albert Szent-Györgyi, estudia una pregunta vertiginosa: com cremen les nostres cèl·lules el seu combustible? Escorcollant les glàndules suprarenals de bou, dues petites glàndules posades sobre els ronyons, n'aïlla una substància curiosa. Una mena d'àcid, cosí dels sucres. No té ni idea de per a què serveix.

Aleshores ho assumeix. L'anomena «ignose». «Ignosco», en llatí, vol dir «no ho sé», i «-ose» és la terminació dels sucres. El redactor en cap de la revista ho refusa. Szent-Györgyi insisteix amb «godnose»: «només Déu ho sap». Refusat una altra vegada. Acabaran amb un nom assenyat i grisenc: àcid hexurònic. Ell mateix explicarà l'anècdota, amb un plaer evident.

Queda un problema. De les glàndules de bou, només se'n treuen engrunes, d'aquesta substància. És impossible estudiar-la a fons. L'any 1931, Szent-Györgyi torna a Hongria, a Szeged, i s'associa amb un jove investigador vingut d'Amèrica, Joseph Svirbely. Junts proven el seu àcid en conillets d'Índies, aquests petits animals que, com nosaltres, no saben fabricar la seva pròpia vitamina C.

El 1932 arriba el veredicte. L'àcid hexurònic és el famós factor antiescorbútic. La substància que feia segles que mancava als mariners. La vitamina C mateixa. Un químic nord-americà, Charles Glen King, reivindica el mateix descobriment gairebé al mateix temps: la disputa sobre la prioritat serà llarga i amarga.

El pebre vermell de Szeged

Però sempre calen quantitats. I és aquí on entra en joc el pebre vermell. Szeged és la capital hongaresa del pebrot dolç. Diuen que un vespre Szent-Györgyi no tenia cap ganes de menjar els pebrots que servien per sopar i se'ls va endur al laboratori. La versió més seriosa és menys novel·lesca: esgotades les existències, anava provant fruita rere fruita i verdura rere verdura, sense èxit. A la tardor del 1932 prova el pebre vermell.

Bingo. El pebrot vermell és, segons les seves paraules, una autèntica mina de vitamina C. En una setmana, el laboratori en treu un quilo i mig de cristalls purs. Szent-Györgyi en envia a col·legues d'arreu del món, entre ells el químic anglès Walter Haworth, que en desxifra l'estructura.

I el nom? El 1933, els dos homes proposen «àcid ascòrbic». «A», privativa, i «escorbútic», de l'escorbut. L'àcid contra l'escorbut. Després de «no ho sé» i «només Déu ho sap», per fi un nom que explica alguna cosa.

Una molècula, dos Nobel

El 1937, Suècia premia els dos investigadors: Szent-Györgyi rep el premi Nobel de medicina, Haworth el de química. La mateixa tardor. Una molècula, dos Nobel. Bella revenja, per a una substància que el seu descobridor havia batejat primer amb la seva ignorància.

Avui la trobeu per tot arreu. El vostre cos continua sense saber fabricar-la: la troba a les fruites i verdures fresques. La vitamina C contribueix al funcionament normal del sistema immunitari, a reduir el cansament, i augmenta l'absorció del ferro. A Herba Barona, a París, és una de les vitamines que ens demanen més. Gairebé ningú no en coneix el primer nom.

Així doncs, la propera vegada que llegiu «àcid ascòrbic» en una etiqueta, recordeu-ho. Si el redactor en cap hagués dit que sí, hi llegiríeu, amb totes les lletres: «no ho sé».